dissabte, 3 de juliol de 2010

Mar de solitud

Sóc un vaixell que ha embarrancat
en un mar gran de solitud.
La meva veu no té ressons
ni cap al nord ni vers el sud.

Al brau silenci m’he avesat:
tan sols el trenquen tempestes
que esmicolen el mirall
en mils ones feréstegues.

Vaig i vinc als seus embats
i els seus corrents m’arrosseguen
vers les Illes dels Desigs
on el que em manca em corseca.

Segueixo mirant enllà
i examino els horitzons
tot cercant-hi terra ferma
que no esdevingui miratge,
que hi pogués ancorar jo.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada